QUÈ FER?
Què fer quan et ve una mare i et diu que ha fugit de casa? Que el marit no treballa, ella guanya un sou pèssim i ell li vol prendre els diners, encara que sigui a costa d'una pallissa monumental davant dels tres fills... que el marit desapareix i ella es queda sense ni un duro, sola amb els fills en una casa de parets i portes de cartró, sense aigua ni llum, amb el fred, la humitat, la impotència de no poder oferir menjar als fills, la por que torni el marit a casa i l'estomaqui fins que li torni a donar uns diners que no té, les ganes de divorciar-se i la por de què és capaç de fer el marit quan rebi la denúncia... Què fer???
Què fer quan una nena de 13 anys que porta més de deu anys al centre comença a desaparèixer, a faltar a classe, a quedar-se al carrer, a rebre diners d'homes davant dels altres nens i nenes? Quan la seva mare es dedica a la prostitució i no vol col·laborar perquè la seva filla pugui estudiar i tingui un futur millor? Quan la veus per perduda... amb 13 anys?
Què fer quan una nena ve plorant perquè sap que a casa seva no compraran cap xai per la festa del sacrifici, que tots els nens del barri tindran el seu xaiet i podran menjar i compartir amb la família, i ella no? Què fer quan la seva mare se t'acosta darrere la nena plorant també perquè la filla no para d'exigir-li un xai "com la resta de nens" i ella sap que no el pot comprar perquè fa tres mesos que no li paguen el sou a la feina? Que no podrà estrenar roba "com tothom", que no podrà oferir una part del xai als veïns "com tothom"...
I què fer quan una dona a qui el marit ha pres tots els diners i se'ls ha jugat o begut, que no té ni per comprar pa, i que treballa netejant a casa d'uns espanyols, demana un avanç de sou i li diuen que no perquè ells han de viatjar a Espanya i el bitllet d'avió és molt car?
La feina i la vida a l'Hogar és dura, i la meva manca de coneixement, encara, de la realitat marroquina i dels recursos que pot oferir a totes aquestes dones també és pobra. El cert és que hi ha poca solució per a tots aquests problemes... Acompanyar, escoltar... però no n'hi ha prou, no n'hi ha prou...
4 comentaris:
Joder Maria!! (mira el que m'has fet dir) ETS MOLT VALENTA estan on estàs; moooolt valenta però encara has de creure-t'ho més. No conec eixe món però sí sé que son persones, ací i allí; i davant eixes circumstàncies necessiten més que ningú el que estàs/eu donant-los: recolçament. Esteu escoltant-los (açí és dificilíssim, sobretot entre els que més tenen ;-)).
Maria, esteu oferint-los la millor de les ajudes... un futur diferent per a allò que més estimen: els fills (tot i tenint en compte que sempre hi haurà algú que se n'eixca del camí; inevitable).
Sincerament, crec que és la millor forma d'ajudar-los. ENHORABONA.
Molts ànims!
Begoña.
doncs continuar la feina amb els mitjans que es tenen i amb una mica d'imaginació, creativitat i il·lusió per treure'ls el màxim de rendiment. Ajudar als qui arriben a l'Hogar a que es desvetllin i prenguin una mica més de consciència de la base de les seves relacions humanes empobrida. Reforçar la comunicació, i sobretot no confondre's perquè més enllà de la precarietat aconòmica tant a primera vista i manca de mitjans, hi ha una precarietat de xarxa, de relacions i de models positius a seguir que malmeten més que qualsevol pobresa.
Al Raval i a Sant Gervasi vaig veure i viure les mateixes mancances humanes en les relacions personals i familiars que expliques, l'unic que feien olors de colonies diferents. No dubto que Tanger té el seu propi aroma.
Ànims amb la feina Maria i sigues sempre tan present com puguis a l'altre, sigui qui sigui qui atens.
bru-tal maria...
no tinc paraules...
només et puc dir que ànims que segur que la feina que feu ajuda a molta gent...!
mariona
Publica un comentari a l'entrada