el curs ja s'acaba

Doncs bé, després de tants escrits del Diego, finalment m'animo a escriure jo. Deu ser l'època d'activitat total que porto, que fa que, quan em poso a escriure, no em surti res, com si de cop hagués oblidat les meves antigues habilitats. Ho fa també la mandra i l'exigència de voler escriure alguna cosa amb cara i ulls... i ja veieu el que em surt, només excuses.

Per aquí, com a tot arreu, comença maig, i això concretament per a mi significa l'inici del final: final de curs, exàmens de la carrera, final d'embaràs, final del primer any a l'Hogar... Un any que ha passat molt ràpid i molt intens. La sensació que em queda d'aquest primer any a l'Hogar és difícil de descriure. Per una banda, sento alleujament i alegria, perquè he pogut constatar que és una feina que m'agrada, que l'aposta pel treball social i, més concretament, pel treball social de casos, de base, amb aquesta barreja de familiaritat i professionalitat que se li ha de donar a l'Hogar, em motiva (molt més que la traducció!). Això és important de cara al meu retorn a Catalunya i a la feina que em posi a buscar, perquè tinc una mica més clar cap a on vull tirar, què m'agrada i què em costa. Per altra banda, em quedo amb la sensació que he pogut fer poca cosa i que ha estat un any bàsicament de coneixença i no gaire d'intervenció. Al cap em bullen mil projectes i mil accions que han quedat pendents. Tot i això, no m'atabalo, perquè sé que havia de ser això, un any de coneixença del que hi ha, d'entrar en contacte amb la gent i agafar confiança (i ells amb mi), de conèixer la manera de treballar i fer-la meva, intentant modificar el que veig que falla, d'anar perdent la por de prendre decisions que veig que afecten la vida de les persones per a les quals treballo, així com de reorganitzar tot el despatx, els documents, les fitxes... cosa que treu molt de temps! Tots els projectes en ment, per tant, els deixo per l'any que ve.

En aquest sentit, penso que va ser d'una gran lucidesa decidir quedar-nos un altre any aquí (serà només un any més?). Amb un any no hagués tingut temps per a res, i, pel que heu anat llegint sobre el Diego, tampoc ell s'hagués quedat amb el bon gust de boca que crec que tindrà després de l'etapa a CEAR, que a més li permet estar molt més amb la familia (ja era hora!).

També ha estat un curs molt bonic amb la Lia. Ha passat de ser un bebè a ser una nena: camina, corre, interactua, entén el que li dius i sap respondre, cada dia està més espavilada, es porta malament quan li dóna la gana... Creiem que l'Hogar està essent per ella una gran escola i alhora un lloc especialment còmode i adaptat a les seves necessitats: tant per la casa, com per la gent amb qui interactua, com per tenir el Pedro de company de jocs (a qui s'estima molt) com per la comunitat, que li fa de referent. Que avorrit seria estar només amb els dos pares! L'únic que em sap greu, encara que ningú no s'ho cregui, és que d'aquest creixement no pugui participar tota la gent que l'estima de Catalunya. Perquè, des que estem a l'Hogar, estem més limitats en quant a viatges cap al nord, i només hi podem anar dues vegades l'any.

I de l'embaràs del Pau... bé, la veritat és que fins fa poc no m'he començat a 'adonar' que estava embarassada. Ara que la panxa comença a pesar i que de debò he de frenar el ritme me n'he fet més conscient. A més, l'embaràs del segon no té res a veure amb el del primer: en aquest estàs atent a tot el que et passa, i en canvi, en l'altre, al pobre nen ningú li fa cas... Suposo que també m'ha agafat en una altra època, completament diferent de la de l'embaràs de la Lia, on bàsicament em dedicava a 'estar embarassada'. Espero que això no afecti el nen i no ens surti nerviós i mogut!

I ara que s'acaba el curs, tinc moltes ganes d'anar a Catalunya i passar-hi una bona temporada. Enyoro tot el que hi ha, la gent, l'aire, la muntanya... i em ve molt de gust poder anar a tenir el Pau allà i poder compartir l'estiu amb els amics i la família.