uns dies de silenci a l'Atlas...
El canvi de feina m'ha possibilitat tenir una setmana de vacances que han estat tot un regal. Vaig decidir aprofitar per conèixer i viure uns dies al Monestir de Notre Dame de l'Atlas, del qual me n'havien parlat molt bé fa uns mesos. Tenia ganes de passar uns dies tranquils, de disteniment i discerniment, que de tant en tant van molt bé.
Crec que val la pena destacar tres coses:
1- Un enclavament fantàstic, molt especial, tant pel que fa a l'entorn natural (entre les dues cadenes muntanyoses de l'Alt Atles i el Mitjà Atles, amb un paisatge molt particular), com pel que fa als espais arquitectònics (tipica estructura de monestir benedictí, però materials i altres particularitats pròpies del lloc). Com ajuda l'espai i com en saben aquestes ordres, després de tants anys...
2- La comunitat de monjos que acullen i la oportunitat que ofereixen als que vivim 'extramuros'. Quina sort que hi hagi gent que es dediqui a la vida monàstica, tot permetent a la gent que vivim en societat de ser-hi acollida, sense més. I què bé que hi hagi llocs on un sap que serà acollit però no envaït, en els sentit de saber-se sol però acompanyat, i amb la possibilitat de compartir només si un vol. Em penso que tenim molt a aprendre en aquest sentit... trobo que sovint tant el que acull com l'acollit exigim massa.
3- La bondat d'un temps de silenci. Aturar-se de tant en tant crec que em resulta pràcticament necessari per mirar d'on vinc i cap a on vaig, per anar posant punts de llum en el camí de la vida, on hi ha moltes hores de foscor. Pensava des d'allà que és cert que cal un esforç per trobar el temps per fer-ho i que segons com laboralment és molt 'car' i complicat; però estic convençut de que és un temps molt ben invertit, doncs sovint, aquesta foscor ens obliga a fer moltes estones de bastonades de cec així com a ensopegar més del necessari.
Adjunto algunes imatges:
Vista desde la meva cel.la
Façana de l'església, a l'entrada del recinte
Claustre
Teló de fons de paisatge. Quatre franges: verd, marró i blanc i blau. Esquitxat dels ocres dels habitatges de terra i palla.
Planta del monestir, tot és en planta baixa. Caldria una altra a una altra escala per veure el tamany de les edificacions en relació amb els espais oberts que l'envolten, amb l'estructura de sèquies del paisatge, així com amb el 'gra' de l'entorn urbà construit.
6 comentaris:
Diego!
quina sort haver pogut passar una setmana en aquest lloc que sembla tan fantàstic!
A veure si pots portar una mica d'aquest silenci de l'Atlas al teu soroll de cada dia!
fins aviat!
Diego,
tots tres punts són ben interessants.Referenrt al segon de vegades penso qué passarà quan es vagin tancant els monestirs que tan valorem uns quants.
També m'agrada aquesta distinció que fas entre ser acollit i ser envaït. És allò tan difícil, en el món social i de voluntariat, d'acompanyar sense imposar, tot respectant l'altre. Quelcom molt difícil de portar bé a terme perqué acompanyar l'altre cap allà on tu no aniries però ell sí, això costa, o a mi em costa quan podeu constatar de vegades.
A veure si hi anem uns dies els barcelonins. Potser cambiarem el Hogar pels benedictins si ens fas tan bona propaganda. Ni que sigui per les vistes muntanyenques.
mercè
Diego, m'he fixat en la teva frase: "...cal un esforç per trobar el temps per fer-ho i que segons com laboralment és molt 'car' i complicat...". I penso que és veritat que demana un gran esforç, perquè no està en la llista de les activitats que la societat ens presenta i ofereix com a útils i interessants. Quan hi ha tanta feina per tirar endavant en la professió, quan hi ha tanta oferta cultural i d'esbarjo, quan hi ha tants amics amb qui passar bones estones, quan hi ha tan poc temps per estar amb els "de casa", quan... ¿què hi fas tu enclaustrat, deixant passar el temps en silenci gratuït, insistint una i altra vegada (com qui fa múscul en un gimnàs) en unes poques imatges/idees/sentiments, atent a una presència que no es capta amb els sentits,...? Tu mateix m'ho respons: és "anar posant punts de llum en el camí de la vida". I s'hi podria afegir: anar transformant el nucli personal on arrelen els valors.
Ostres Diego, anava a fer, es a dir faré un comentari banal sobre l'amplitud de les vistes i de les ganes que tindria de perdre'm per aquelles muntanyes, però llegint els comentaris de la familia Nadeu-PuigPey m'he acollonit.(molt interessants per cert)
Així que espero que entre família, feina, silencis, ens preparis algun dia un recorregut per caminar per aquestes terres i així també jo pugui conèixer a les seves gents.
Una abraçada i felicitats per fer una pausa, t'asseguro que a mi em costa molt i la quotidianitat se m'emporta.
Records i fins aviat espero
M'agrada això que escriviu ... realment és difícil acollir a l'altre sense envaïr-lo, sense voler que vagi per on nosaltres ens agradaria portar-lo, tot aprenent a respectar el camí de cadascú. I els monestirs són un veritable luxe pels que valorem aquest acolliment discret i silenciós.
Doncs esperem que quan vinguis et sapiguem acollir així, respectant el que vulguis fer... Ja ens diràs quin és el teu plan!
Publica un comentari a l'entrada