29 d’octubre del 2008

El gran diluvi

No sé si haurà sortit a les notícies el diluvi que hi va haver al nord del Marroc la setmana passada. A Tànger va ser desastrós: hi va haver zones on l'aigua va arribar al metre i mig d'alçada. Va entrar a les cases, va ocupar els carrers, va desbordar els rius, va inundar fàbriques de la zona industrial, va destrossar carreteres i vies de tren... No m'esplaiaré explicant-ho, al youtube es poden trobar vídeos esfereïdors de com va arribar a estar tot (mireu http://exclusive-video.20minutes-blogs.fr/archive/2008/10/26/tanger-inondation-par-saymenlight-casaoui.html). Es diu que van morir entre 20 i 200 persones (mai no se sabrà del cert perquè el govern ha donat xifres que no són reals). Només volia parlar del que ha suposat per a molta gent que coneixem.
Divendres, després de les pluges de dijous, vaig passar per casa de la Khadija, mare de quatre nens del centre de dia que coordino. M'imaginava que, com els va passar ja l'any passat, l'aigua hauria entrat amb força al carreró on viu, s'hauria barrejat amb l'aigua de les clavegueres que ja no donaven de sí i treien més aigua que empassaven, hauria pujat el nivell i se li hauria ficat a casa. Una casa feta d'una barreja de totxo, plàstic i terra. El que no m'esperava era trobar-me la casa buida, sense mobles (on eren els sofàs, els llits, la roba, la tele... que havia anat arreplegant d'aquí i d'allà durant l'últim any?), un pam d'aigua a terra i algun veí ajudant-la a treure-la amb una galleda. Els fills (sis a casa i un rondant i dormint al port esperant emigrar) estaven exhausts del dia anterior, d'haver de nedar dins d'una aigua fangosa i bruta perquè no se'ls endugués el corrent i de passar-se la nit traient mobles molls i fastigosos a fora. Em va ensenyar el que quedava de roba seca (poca cosa) i em va dir que havia hagut de llençar els matalassos i sofàs perquè aquella pudor era impossible de treure, i menys si no tenen lloc on rentar i estendre en condicions.

La Rahma, mare de dos nens del nostre centre, veïna seva, estava pitjor, ja que ella només té una habitació sense finestres al fons del carreró i l'aigua havia assolit un nivell més alt dins de casa. A casa no té sol ni llum natural i no sabia com s'ho faria per assecar el que es podia salvar de llençar. (Li vaig proposar que ho posés tot a la teulada i em sembla que m'ha fet cas).

L'endemà, al centre, parlant amb la Touria, que viu amb el seu marit i els seus quatre fills en una barraca feta de cartró, metall i plàstic, amb el terra de sorra per on se li colen els talps i les rates, em deia que la casa està totalment plena d'aigua, que no hi havia ni un sol racó de la casa on resguardar-se de les goteres i que van passar una de les pitjors nits de la seva vida.

Aquests són tres exemples de les moltes famílies que a Tànger s'han quedat sense res, amb la casa destrossada... sense parlar de les fàbriques, escoles, mesquites...

I davant de tot això... què podem fer? Últimament em sento molt sovint davant d'aquesta pregunta. Oferir una ajuda més assistencialista i material, buscant recursos sota les pedres per paliar les necessitats urgents que provoquen aquestes catàstrofes? Donar suport moral, temps per escoltar les històries de cadascú i ja està? Buscar estratègies que ajudin a fer que la propera vegada que hi hagi quelcom semblant els danys siguin menors? Com puc aprofitar aquest avantatge que tinc ara, aquí a l'Hogar, de tenir dipositada la confiança de totes aquestes dones, de poder entrar a casa seva com una més de la família i no com un tècnic d'una ONG qualsevol i de poder participar de les seves penes i de les seves alegries ben d'aprop?

1 comentari:

Anònim ha dit...

impressionant Maria el que expliques pq ho veig sempre per la tele però no me'n puc acabar de fer a la idea de què vol dir perdre-ho tot i no tenir cap estalvi per començar de nou. Recordo ara la casa on vaig anar amb tu de visita de TS i em desborda pensar si cal assistencialisme, tècnicisme,previsionalisme, professionalisme, acompanyonisme o qualsevol cosa acabada amb isme. Ara que buidem rambla de prat i veig totes les coses de més que tenim i que hem acumulat dia rera dia, i m'adono com costa dir adéu a tanta cosa superflua que enquilosa la vida fent-la més feixuga, em pregunto si, en la nova etapa que s'obra davant nostra, sabrem viure més austerament tenint present que som de pas, com ho erem a Brisbane, i que tot allò que acumulo en aquesta meva societat benestant i de sofà,no té altra sentit que el de tenir-me atrapada, enquilosada...
Gràcies per compartir la vostra experiència.
mercè

 

Web Page Counter
Nombre de Visitants