uns dies d'aturada
Avui li deia a la Maria que el fet de poder-se 'enretirar' durant una setmana tot sol a un lloc de silenci i de pau amb vistes a Montserrat com la de la imatge és tot un luxe. Molt més luxe que anar-se'n a un hotel de 5* a qualsevol altre lloc del món. I més encara si es pot anar contrastant el que va sortint amb una persona preparada i disposada a conversar.
Doncs això és el que he pogut estar fent aquests dies, i n'estic molt agraït. No he descobert la sopa d'all, però diguem que espero que m'hagi permès fer una passa més en el camí de viure una mica més conscientment el qui sóc, cap a on vaig i perquè.
També ha estat interessant per les oportunitats que el fet d'haver vingut aquí ocasiona: per una banda uns dies també de Pau (en tots els sentits) per a la Maria; de temps de distància, que trobem que sempre es positiu per a la parella quan la tònica habitual es la de la convivència diaria. I per altra banda per a la Lia, que s'ha alliberat dels seus pares i germà durant uns dies, i ha pogut 'ser ella mateixa' tot convivint en 'un altre món': a Barcelona amb avis, tiets/es, i un llarg etc... Si una cosa bona té la distància és que els moments de trobada adquireixen una especial intensitat.
A veure si des de Tànger o Barcelona us animeu a compartir com us ha anat a vosaltres....
8 comentaris:
diego, no sóc a Tànger ni a Barcelona però estic d'acord amb el que dius. M'ha agradat sobretot això que "la distància fa més intensa la trobada" perquè ho experimento quan em vaig retrobant amb gent que ja no forma part del meu quotidià. És bonic.
La propera vegada pots venir a retirar-te per aquestes terres (ja et trobaré un lloc) ... i així també altres podem gaudir de la Lia!
Doncs des de Tànger he viscut una setmana ben tranquil·la, perquè no només ha marxat el Diego i la Lia, sinó un grup de 21 voluntaris i la Rocío amb el Pedro... la casa ha adquirit un ritme diferent en tots els aspectes que mai no havia viscut aquí! Relació més propera amb el Juande i l'Antonio, noves perspectives de feina, més calma a les tardes i vespres... Això sí, res comparat amb uns exercicis espirituals, a veure quan marxo jo...
jo, la Mercè (aviapostissa) tambe he estat encantada per l'oportunitat de fer un dinaret amb aquesta nena tan bonica.
No ha estat ni silenci, ni reflexio, pero si allo de les trobades que sempre som molt agraïdes!
Felicitats parella per com ajudeu a la Lia a fer-se gran
molts petons per tots 4
Descubrir y vivir la alegría que aporta a todos la convivencia con una criatura de 2 años, que progresa día a día y que despierta en abuelos y tíos una especial ternura.
Y....aunque diferente, espero que "el camino" sea un paréntisis de paz y reflexión positiva que enriquezca la vida personal y la de los demás en el reencuentro y en la cotidianidad futura.
No està gens malament la idea boja d'aturada d'aquest oceà d'activitats exteriors que ens porta tantes vegades a la deriva, i deixar que s'activi aquest món interior que, pobre, poques vegades deixem que s'expressi.
Comparteixo amb el Diego això que diu de que és bo canviar la quotidianitat de les relacions i la perspectiva des d'on les vivim. Jo sóc de les que m'apunto quan puc a posar aquesta distància "terapèutica". El repte penso que ésta, però, en integrar allò après quan la distància del cada dia torna a escurçar-se i queda lluny la perspectiva que s'havia guanyat.
I què Maria,quan t'hi apuntes tú a deixar amb Pau i Lia-t al teu estimat Diego?
L'asisa
per cert, és molt agradable tenir la filla sense els pares!
vem disfrutar molt les estones que vem passar amb ella
amb el meu estimat diego o amb la meva estimada rhimo, més ben dit...
ja ens explicaràs el comentari alguna estona Maria...
Publica un comentari a l'entrada