Reflexions sobre els finals d'etapa
Avui he estat conscient de cop que en poc temps hi ha hagut dos fets significatius que han posat punt i final a dues etapes importants de la meva vida. Endevineu-los: el tancament de l'esplai Sta Agnès i la partició de Rbla de Prat.
Últimament estic nostàlgica. Sempre m'ha agradat recordar el passat, i sinó pregunteu-ho als de l'esplai, però porto uns dies que tinc més present que mai els bons moments de l'adolescència i de la infància. Com els meus pares recordaran, una vegada em vaig passar la nit plorant desconsoladament perquè no em volia fer gran. Suposo que devia ser conscient per primer cop que els problemes dels grans éren més greus que els dels nens, o bé ja començava a tenir consciència de tenir un "passat" que no volia deixar enrere... vés a saber. El cas és que últimament torno a tenir la mateixa sensació de "no voler fer-me gran". No vull defugir responsabilitats, ni me'n penedeixo dels passos que he fet i que em lliguen a un "ser gran" per força (tenir fills, la feina, la parella), però m'imagino tot sovint tenint encara 18 anys, aquella Maria de l'esplai, de les gimkanes a casa, de la imaginació desbordant, de viure les coses amb una intensitat desmesurada... és una sensació de nostàlgia forta. I més forta encara quan aquí no tinc amics amb qui compartir-la que m'hagin conegut en aquella època.
Doncs bé, les obres de Rbla de Prat han vingut a recordar-me que la meva infància queda lluny i és cosa del passat. Quan veig les fotos de les obres no paro de recordar els moments passats de petits al passadís, a les habitacions, a la galeria... només em vénen imatges d'aquella època. Suposo que pels meus pares i resta de germans serà més o menys el mateix, un tancament d'etapa. I suposo que cadascú ho viu a la seva manera...
Per altra banda, el tancament de Sta Agnès, del qual encara no sóc del tot conscient (la distància fa que no me n'adoni gaire), posa fi a tota l'etapa de l'adolescència i primera joventut. Tot ve a recordar que passa el temps... i que no ens podem agafar a res perquè tot va canviant.
Quina Barcelona em trobaré quan torni? Per aquí, tot i que encara falta molt, també es perfila el final d'etapa, que no sabem exactament quan serà però sí que no trigarem a fer el cop de cap. Ens esperen projectes nous, vides noves, gent nova...
6 comentaris:
Costa, costa endreçar la història, i fer la maleta justa per no anar massa feixuc camí enllà.
M'encantaria mirar-me rambla de prat com ho fas tu, Maria, amb una certa nostalgia i sumant records bonics. A mi la pols, els encerts i els dedencerts de l'obra, les petites decisions que tan em costen, les ganes dels que hi treballen mirant el futur sense tota la història del nostre passat, em fan aterrar al moment present, ni que no vulgui, m'omplen d'ànims i em fan pensar que val la pena adaptar-se als nous temps que venen. A més, cal decreixer, no? què millor que dues unitats més petites, i en el fons més comodes i pràctiques, per aprofitar millor l'espai d'aquests pisos vells i desmesurats en un moment on es fan tant evidents les dificultats del cada dia per a molts. A més, veig que ja fas teu el pis B. N'hauràs de parlar amb el Pau o amb mí...
Dir-te que m'ha encantat el teu escrit i m'ha fer recodar un munt de coses.
i la vida continua que veig nens i nenes petites a les fotos!
Per molt que ho veig a les fotos jo encara no me'n faig la idea... el pis partit? no pot ser! I si començo a pensar en records... n'hi ha tants q col.lapsaria el blog només enumerant-los. Com diu la mama (o siza) és més pràtic això dels dos pisos (per cert, ens haurem de jugar el B a pedra paper o tisora... pq jo tb el vull!) però i què hi ha del llarg passadís on jugar a futbol? curses, jocs, caniques... m'està entrant la nostàlgia.
Jo tb veig aquesta partició com un final d'etapa, per mi és un final en l'etapa de "familia de 6" (tot i q tu mary ja no vivies a casa... amb tots els records i coses teves pel pis se't tenia present en certa mesura). Ara però amb aqeusta partició ja no serà el mateix. Com serà la nova vida a rambla de prat? I amb l'Eli ja independitzada en terres murcianes, la família s'encongeix a 4... ai quina pena... (ai q em cauen les llàgrimes). Això de viure lluny fa augmentar la nostàlgia.
Jo em dec mirar les fotos depressa i sense atenció pq. no he sabut escollir entre pis A ni B, i m'he aturat poc a pensar en com serà tot plegat. Potser perquè Barcelona em queda més lluny que les 7 hores de tren que m'hi separen, potser perquè -com diu l'Anna- ja estic independitzada i he tancat l'etapa familiar enmig d'una desbandada col·lectiva ... no ho sé. Però s'hi m'aturo un moment a recordar espais, estones, rialles, càstigs, partits de futbol i campionats de bàsquet ... també m'entristeixo. "Todo pasa y todo queda", però el "queda" només pot tenir lloc en la memòria de cadascú quan el referent físic (en aquest cas, el pis com era abans) desapareix.
I .. sí, la vida continua amb els seus fers i desfers de cada dia!
Bet, just apuntes un tipus d'experiència que comentava avui el Jaume Roig i que tu reculls d'alguna manera. Tú dius més o menys, si t'entenc bé, que quan el referent físic desapareix es desvela el vincle real (ancorat en la memòria, comentes) que hi havia i ni percebíem perquè el confoníem i reduíem amb l'ordre físic existent. Per aquí deu anar el camí de la redescoberta del que has viscut sense ni adonnar-te'n -la majoria de vegades- i que t'ha ofert molt més del que n'hi et pots imaginar. Dialogar amb el passat sempre m'ha semblat una cosa bona si aquest diàleg ens ajuda a encaixar amb més realisme l'avui i ens il·lumina el camí del demà.
Com serà la nova vida a rambla de prat? pregunta l'Anna. continuarà...
Està clar que això del canvi d'etapa mou les emocions i el pensament de tots els implicats. De fet, el canvi ha vingut -i anirà venint- progressivament, però les obres de partició del pis en són una escenificació molt clara.
Per als dos que vam començar l'aventura dels Som6i+ ara fa 28,5 anys (justament, la llargària en metres del pis sencer), no és només que les dues filles grans han tocat el 2 i que els altres 2 tenen una vida força independent... és també que ens retrobem en un cara a cara continu (1:1) que no tenia lloc des dels inicis, i que això coincideix amb el moment vital dels voltants dels 50 anys, que també convida a mirar enrere.
He de dir que els meus records són minsos i que –potser per això- no sóc gaire nostàlgic, però és veritat que tot plegat fa una certa impressió. De totes maneres, m'ilusiona constatar les noves possibilitats que van sorgint en els racons del camí... i les que s'entreveuen en l'horitzó proper.
q ganas tengo de veros a los 4...q ilusión poder ir.
un beso hasta dentro de menos de una seman
Publica un comentari a l'entrada